Xavier Febré, Apología de la curiosidad, 30 de septiembre de 2015
De vez en cuando venzo a la pereza, renuncio como ayer por la noche a un partido europeo del Barça en la televisión y salgo a ver qué dan en el Bar Pastís de la Rambla Santa Mónica barcelonesa, como quien hace la devota visita nocturna al Santísimo. El Bar Pastís es una institución abierta en 1947 por Quimet y Carme –dos amantes de la canción francesa– con la misma decoración cargada que conserva hoy. Lo regenta desde 1980 José Ángel de la Villa, contra los vientos y mareas que abundan en los bajos fondos portuarios. Programa desde hace más de veinte años música en vivo de martes a domingo. El establecimiento es minúsculo, las comodidades para el público y los músicos las mínimas. A parte de los taburetes de la barra –de pura madera sin aditivos— el tugurio solo posee dos mesitas, la 18 y la 35: “La 18 es la de Huertas Claveria y la 35 la de Ovidi Montllor”, dice Ángel del Pastís los días en que dice algo.
Anclado detrás de la barra, todos le conocen por su humor cambiante. Es lo único que cambia en este templo vivísimo de otro tiempo. Además de las copas, brinda música en vivo como un acto de fe en la creatividad del estrato de artistas que no suelen ser valorados como se merecen en el circuito comercial. Y lo hace con el mérito inusual de la continuidad, día tras día.
Ayer actuaban MartayMicó, la pareja de filólogos seducidos por el tango (uno de los géneros musicales con mejores letras). José María Micó es poeta, traductor y catedrático de Literatura en la Universitat Pompeu Fabra, su mujer Marta Boldú es profesora de Literatura de instituto. Su último disco “En una palabra” se puede escuchar en Spotify, con tangos clásicos y un par de poemas y composiciones propias.
La actuación de ayer ofreció versiones impecables de “Fuimos”, “Maquillaje”, “Sin piel”, “La última curda” o “Afiches”, así como temas propios de la talla de “La sombra de Hilario Méndez”, “Blanca y azul” o “Mi alegre Valentina”. Tuvo asimismo el mérito de bucear con criterio en el repertorio argentino menos socorrido (excelente versión de “Bajo un cielo de estrellas”) y recuperar un tema de Carlos Gardel (“Sus ojos se cerraron”) para demostrar una vez más que cada día canta mejor.
José María Micó es un buen letrista. Algún compositor de tangos contemporáneos debería aprovecharlo, consciente de la pérdida que significa su decisión de centrar en el blues el próximo CD “Las bocas de Ronsardo” con sus temas.
Marta Boldú expresa y afina los tangos sin tacha. Supongo que su interpretación vocal plantea el debate estéril de si una voz catalana resulta excesivamente formal, contenida o desaborida para cantar tangos sin el imperativo genético de origen. No tengo esa sensación, siempre he sido partidario del mestizaje y la impureza étnica. Tal vez queda feo que lo diga yo, pero algunas de las mejores nuevas voces del tango que he escuchado en las últimas décadas son Mayte Martín y Miguel Poveda, dos catalanes.
De la visita nocturna al Santísimo del Bar Pastís acostumbro a salir con la fe afianzada en la continuidad de las auténticas instituciones y en el valor de la música que surge sin intermediarios de la entraña de la ciudad.
…
De tant en tant venço la mandra, renuncio com ahir al vespre a un partit europeu del Barça a la televisió i surto a veure què fan al Bar Pastís de la Rambla Santa Mònica barcelonina, com qui va a fer la devota visita nocturna al Santíssim. El Bar Pastís és una institució oberta el 1947 pel Quimet i la Carme –dos amants de la cançó francesa– amb la mateixa decoració carregada que conserva avui. El regenta des del 1980 José Ángel de la Villa, contra els vents i marees que sovintegen als baixos fons portuaris. Programa des de fa més de vint anys música en viu de dimarts a diumenge. L’establiment és minúscul, les comoditats per al públic i els cantants les mínimes. A part dels tamborets de la barra –de pura fusta sense additius— el tuguri només té dues tauletes, la 18 i la 35: “La 18 és la d’en Huertas Claveria, la 35 la de l’Ovidi Montllor”, diu l’Àngel del Pastís els dies en què diu alguna cosa.
Clavat darrere la barra, tothom el coneix pel seu humor canviant. És l’únic que canvia a aquest temple vivíssim d’un altre temps. A més de les copes, brinda música en viu com un acte de fe en la creativitat d’un estrat d’artistes que no acostumen a ser valorats com es mereixen al circuit comercial. I ho fa amb el mèrit inusual de la continuïtat, dia rere dia.
Ahir hi actuaven Marta i Micó, la parella de filòlegs seduïts pel tango (un dels gèneres musicals amb millors lletres). José María Micó és poeta, traductor i catedràtic de Literatura a la Universitat Pompeu Fabra, la seva dona Marta Boldú és professora de Literatura d’institut. El seu últim disc “En una palabra” es pot escoltar a Spotify, amb tangos clàssics i un parell de poemes i composicions pròpies.
L’actuació d’ahir va oferir versions impecables de “Fuimos”, “Maquillaje”, “Sin piel”, “La última curda” o “Afiches”, així com temes propis de la talla de “La sombra de Hilario Méndez”, “Blanca y azul” o “Mi alegre Valentina”. També li vaig trobar el mèrit de bussejar amb criteri en el repertori argentí menys socorregut (excel.lent versió de “Bajo un cielo de estrellas”) i de recuperar un tema de Carlos Gardel (“Sus ojos se cerraron”) per demostrar un cop més que cada dia canta millor.
José María Micó és un bon lletrista. Algun compositor de tangos contemporanis se n’hauria d’aprofitar, conscient de la pèrdua que significa el fet que hagi decidit centrar en el blues el pròxim CD “Las bocas de Ronsardo” amb els seus temes.
Marta Boldú expressa i afina els tangos sense màcula. Suposo que la seva interpretació vocal planteja el debat estèril de saber si una veu catalana és massa formal, continguda o dessaborida per cantar tangos sense l’imperatiu genètic d’origen. No tinc aquesta sensació, sempre he estat partidari del mestissatge i la impuresa ètnica. Potser fa lleig que ho digui jo, però algunes de les millors noves veus del tango que he escoltat les últimes dècades són Mayte Martín i Miguel Poveda, dos catalans.
De la visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís n’acostumo a sortir amb la fe reforçada en la continuïtat de les autèntiques institucions i en el valor de la música que surt sense intermediaris de l’entranya de la ciutat.
